La vida secreta d’un pati singular

L’atzar va voler que, a mig matí d’un dia tranquil i plujós, m’aturés davant la porta d’un pati singular. S’hi amuntegaven objectes i senyals ben diversos. Aleshores, em va venir a trobar un home vestit d’uniforme i em va dir que era al pati-taller de la Brigada Municipal d’Igualada.

Hi havia ferros, llambordes, eines, pedres, trossos d’uralita i, encara, matolls que creixien aquí i allà. Un munt de coses que, sovint, veiem però no mirem, que tenim ben a la vora i que, tanmateix, ens passen desapercebudes. Però el cas és que, de mica en mica, aquells materials de formes variades es van anar convertint en els meus protagonistes. Perquè jo no els volia pas documentar, ni fer-ne un inventari, sinó més aviat parar l’orella i mantenir els ulls vius per escoltar i veure què era allò que em volien dir, de quina manera unes imatges parlaven amb les altres. I, així, desposseïts del temps i situats en un altre espai, els objectes agafaven una existència nova. Com si volguessin fugir de l’oblit i reivindicar la seva bellesa anònima.